DIRECTOR: Elie Chouraqui
Actors: Andie Mc Dowell
Adrián Brody
David Strathairn
Elias Koteas
Any: 2000
Títol original: Harrison’s flowers
Nacionalitat: França
Gènere: Politic I social-Bélic
Subgènere: Mitjans de comunicació
ARGUMENT
En 1991 Harrison (David Strathairn) és un fotògraf de Guerra, cansat del món que l’ envolta pensa en retirar-se per dedicar més temps a la seva dona Sara (Andie Mc Dowell) i als seus fills.
És llavors quan esclata la guerra en l’ antiga Iugoslàvia, Harrison hi va d’ enviat especial i fent la seva feina s’ ensorra una casa des de la que fa fotos i és donat per mort.
Sara pensa que Harrison ha sobreviscut, ho deixa tot i marxa cap a Vukovar en territori serbocroat per cercar-lo.
Allà es troba amb la realitat de la guerra, foc creuat, franctiradors, violència, assassinats indiscriminats…Uns soldats maten gratuïtament al noi que li fa de guia abans de ser rescatada per un grup de periodistes francesos.
Seguint el seu periple es troba amb Kyle (Adrián Brody) , un fotògraf amic del marit que li retreu que hagi vingut però promet portar-la a Vukovar. Amb dos reporters més parteixen cap a la ciutat, pel camí sols troben més del mateix:brutalitat extrema.
A la fi aconsegueixen arribar a Vukovar i retratar l’ extermini i la neteja ètnica. Allà una bala perduda mata a Kyle. En mig de les explosions u les bombes, Sara camina cap a l’ hospital , l’ última esperança de trobar al seu marit.
Harrison efectivament està allà, ha sofert un shock traumàtic i te el cos mig cremat i no la reconeix. El novembre els croats es rendeixen, Vukovar cau. Han mort quinze mil persones sols en aquella batalla.
Harrison torna a casa però és un home trastocat que ha perdut els sentiments. Sols una esperança: el seu fill li ha cuidat les seves flors. Al cap d’ un any són un dels referents que el fan reaccionar i tornar a ser el mateix.
COMENTARI
Aquesta és una de les poques pel·lícules que parla amb cruesa i realisme de la guerra de Iugoslàvia, tot i l’ impostat final feliç.
D’ una banda estem davant d’una obra de denúncia, tot i que no es valoren mai els elements polítics, no hi ha bons ni dolents, tan sol extrema violència, ferocitat, mort i desolació. La guerra és l’ infern.
Per una altra vesant estem davant el gènere de pel·lícula en la que els protagonistes són els reporters-corresponsals de guerra. Els reporters són aquells que amb el seu testimoni ajuden a explicar el món, allò que passa i de vegades ho paguen amb la mort. Els periodistes expliquen allò que el poder no vol que es sàpiga i ho fan amb compromís.
Un tercer element és el viatge. Sara des de la seva confortabilitat realitza un periple als inferns i pren consciència del que és una guerra. Te una missió i la força de l’ amor fa que la guanyi.
Estem , doncs, davant un film que ens acosta a l’ horror tot i que ho fa des de premisses clàssiques d’ un heroi positiu amb qui l’ espectador te que identificar-se i que després de múltiples dificultats aconsegueix l’ èxit, tot i que aquesta victòria sigui el menys creïble de la historia.
