Director: Quentin Tarantino
Actors: Samuel L. Jackson
Jennifer Jason Leigh
Kurt Russell
Tim Roth
Michael Madsen
Walter Goggins
Bruce Dern
Demian Bechir
Channing Tatum
Any: 2016
Títol original: The hateful eight
Nacionalitat: USA
Gènere: Western
ARGUMENT
Una diligència travessa les muntanyes de l’ Oest americà, després del fi de la guerra civil, en mig d’una gran turmenta de neu. En el carruatge hi va John Ruth (Kurt Russell), un caça recompenses, que porta sota el seu control a Daisy Domergue (Jennifer Jason Leigh), una bandida per la qual en Red Rock ofereixen deu mil dòlars pels seu cap.
En el camí es troben amb el Major Marquis Warren (Samuel L. Jackson), un negre que ha servit en l’ exercit del nord i que ara també es dedica a caçar delinqüents.
Assetjats per la turmenta, el grup s’ atura en una cabana, la merceria de Minnie, on es troben amb Oswaldo Mobray (Tim Roth), que diu ser el botxí de Red Rock que es trasllada a la població, també hi s’hi troba Joe Gage (Michael Madsen), que s’ ha aturat de camí a visitar a la seva mare, a Bov (Demien Bechir), que està substituint a Minnie, absent, i a Chris Mannix (Walter Goggins), que va a Red Rock per ser anomenat sherif de la ciutat i per fi a Sandy Smithers, un general confederal.
Tancats per la turmenta i sense poder sortir, les relacions interpersonals s’ enterboleixen i Marquis mata a Smithers, després d’ explicar-li com va vexar al seu fill, un altre sudista.
En tant, algú vessa verí en el cafè dels reunits, John Ruth, el caça recompenses i O.B. Jackson, el cotxer, el beuen i moren entre terribles dolors. Es produeix una baralla i Marquis intenta esbrinar qui ha estat l’ assassí, quan algú des del soterrani li dispara i el fereix.
En un flash back contemplem com el dia anterior a la turmenta, la banda de Jody (Channing Tatum), el germà de Daisy Domergue, transita fins a la merceria de Minnie. Una terrible batalla final está a punt de desencadenar-se.
COMENTARI
Cada pel·lícula de Tarantino és un esdeveniment perquè agradin més o menys, responen a un segell propi i la personalitat de l’ autor és evident.
El que passa és que el director americà, tot talent i capacitat per fer bon cine, viu tancat dins els seus propis estereotips; la violència és marca de la casa i justificada o no, sabem que apareixerà i que l’ estossinada final no ens la podem perdre.
El problema és que Tarantino s’ auto homenatja i reincideix en els seus protocols, no basten un o varis morts sinó que els personatges , a la manera del cine gore, són ferits, cauen a terra, es recuperen, tornen a combatre i de nou ferits, moren o no i entre suposades terribles nafres, vehiculen el seu propi discurs.
Parodia, homenatge, excés….llàstima, perquè tota la primera part, plena de contenció, és excel·lent. Tarantino ens presenta als personatges i ens augura que en l’ escenari hi ha trampa i mentida.
El director realitza en realitat una al·legoria dels Estats Units, quan en l’ apunt final, Marquis mostra la carta que li va lliurar el President Lincoln i en la que aquest apel·la a la unitat i la convivència del poble americà.
Com contrapunt a aquesta indulgent voluntat, els blancs lluiten contra els negres, els homes contra les dones, els botxins contra les víctimes, els homes honrats contra els facinerosos, els nordistes contra el confederats, tots s’ odien, tots es menteixen entre si, plens d’ interessos discordants i Tarantino escenifica el seu criteri sobre el seu país.
L’ ambició, la falta d’ ètica i el joc brut s’ imposen, ningú és qui diu ser i efectivament els vuit protagonistes i alguns més són odiosos.
La pel·lícula mostra la sapiència cinèfila de Tarantino, que extrau joc de tot tipus de gèneres. En principi ens trobem davant un western de grans horitzons, que al temps es torna en film de detectius, on un investigador vol treure aigua clara d’ un misteri a la manera d’ Agatha Christie o Sherlock Holmes.
Contemplem també un homenatge a Rashomon, doncs s’ expliquen diverses històries, totes amb elements certs i mentiders i tot acaba en un festival gore, amb braços penjant, dones enforcades o assassinats sense pietat.
Tarantino tanca a tots els personatges en un petit escenari, aïllats del món, on un terrible vendaval els impedeix sortir, han d’ esbrinar qui són i jugar les seves cartes en una partida a vida o mort, com si estiguéssim davant “El àngel exterminador” de Buñuel.
Entre racisme, masclisme i violència, Tarantino ordeix una història d’ enganys que atrapa a l’ espectador, malgrat el discutible tram final.
