Director: Jacques Rivette
Actors: Emmanuelle Beart
Michele Piccoli
Jane Birkin
David Burzstein
Títol Original: La belle noiseuse
Any: 1991
Nacionalitat: França
Gènere: Cine d’ autor
ARGUMENT
Marianne (Emmanuelle Beart) i la seva parella, Nicolas (David Burzstein), arriben a la casa d’ Edouard Frenhofer (Michel Piccoli), un pintor que viu amb la seva dona Liz (Jane Birkin).
Edouard no pinta des de fa deu anys, contempla en Marianne la musa adequada per tornar a practicar el seu art i pensa en ella com la “belle noiseuse”, un retrat inacabat.
Els primers avanços pictòrics són frustrants, tan autor com model, que posa completament nua, no se senten còmodes, però entre esbós i esbós va naixent una complicitat, es desenvolupa tota l’ energia que cadascun li dona a l’ altre per completar l’obra mestra.
Aquestes sinergies a dos, creen tensions en l’ exterior; Edouard trenca amb el seu passat pictòric i destrueix el quadre que li havia pintat a la seva anterior musa, Liz, al mateix temps Nicolas se sent allunyat de Marianne.
A la fi el pintor completa la seva obra, la model la contempla, així com també Liz; Edouard la tapa i l’ amaga, cobrint-la darrera una paret de ciment, tot torna de nou a la normalitat.
COMENTARI
Rivette és un crític cinematogràfic, reconvertit en autor; està considerat un dels membres iniciadors de la “Nouvelle vague”, experimentalisme, teatralitat, llargs metratges i avantguardisme poden definir la seva obra.
Aquí s’ inspira en una obra d’ Honorat de Balzac, i és un dels seus treballs de maduresa , guanyador del gran premi del jurat del festival de Cannes en 1991. Es tracta d’una versió resumida d’una producció del doble de temps, unes quatre hores.
Planteja moltes lectures, la més important és la relació entre l’ art i la vida i els efectes del treball creatiu.
Edouard és un pintor en crisi, per a ell pintar és dir la veritat i el mitja per aquesta veritat és Marianne, una jove i bella model.
Rivette conjuga art i vida, cada avançament artístic, cada millora en l’ obra per part de Frenhofer és també un element de regeneració pel madur pintor; després de l’ apatia de la primera trobada, tot es converteix en complicitat ,les paraules i els gestos s’ apropen, l’ obra s’ afina i es culmina; l’ autor genera energia al seu personatge, aquest cobra vida i la transmet de nou a l’ artista en un continu feed back, tan artístic com vital.
Edouard entén la consumació artística, la perfecció buscada com un element amorós i sexual, es pot veure l’ execució de la pintura com l’ arribada de l’ orgasme, com un punt de perfecció i plaer, com una recerca de l’ ànima de l’ altra, però Marianne hi està desinteressada en aquest procés creatiu, així que l’ obra haurà estat un fracàs, cal amagar-la i fer-la desaparèixer.
En el transcurs de la composició, allò vell caduca, la relació d’ Edouard amb Liz, aquest va pintar a la dona amb desfici però ara destrueix el seu retrat, un símbol de la fi de la relació.
“La noiseuse” és més que la mentidera de la traducció espanyola, la toca collons, en definitiva aquella que ve a torbar la pau , el benestar i l’ ordre , la que posa en marxa, també, un nou procés artístic , creatiu i vital que permet una nova experiència, una nova vida.
