Director: Ingmar Bergman
Actors: Liv Ullman
Bibi Andersson
Any: 1966
Nacionalitat: Suècia
Títol original: Persona
Gènere. Cine d’ autor
Subgènere: Introspecció psicològica
ARGUMENT
Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.
Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.
Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.
Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.
Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.
A la fi Alma marxa de la casa.
COMENTARI
Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.
Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.
El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.
Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.
La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.
Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.
La pel·lícula en el seu moment va sorprendre primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia i sense la idea de principi, nus i desenllaç.