Director: Robert Stevenson
Actors: Julie Andrews
Dick Van Dycke
David Tomlison
Any: 1964
Nacionalitat: USA
Gènere: Musical
Subgènere: Cine familiar
Subgènere: Fantàstic
ARGUMENT
En la casa de la família Banks, hi ha problemes; els nens, Jane i Michael ha desaparegut i Katie la seva mainadera decideix abandonar la feina.
La policia troba als nens però la família decideix contractar una nova mainadera per que els faci entrar en raó.
La dona que arriba per complir la complicada missió és una espècie de fada: Mary Poppins (Julie Andrews), que baixa del cel amb un paraigües.
La mainadera s’ emporta als nens al parc i allà coneixen a un pintor bohemi: Bert (Dick Van Dyke). Amb els poders màgics de Mary van a parar a paisatges inventats on viuen l’ experiència de la imaginació i la il·lusió.
Mary, doncs, es guanya la confiança dels nens tot i que els ensenyaments de la dona: viure, aprendre i divertir-se, contrasten amb l’ ordre i la disciplina que vol imposar Mr Banks (David Tomlison).
Els nens acompanyen al pare, que vol que ingressin els seus diners en el Banc però sembren el caos en l’ entitat i els clients treuen els seus estalvis mentre la direcció crida a Banks per acomiadar-lo.
En tant Bert, que ara fa d’ escura xemeneies, passeja als nens pels terrats de la ciutat.
Banks se n’ adona que ha dedicat la vida a la feina i a guanyar diners i que ha descuidat l’ atenció dels fills. Ha après les lliçons de Mary Poppins i ara serà un bon pare.
Mary marxa pels aires amb el seu paraigües a casa altres nens amb problemes.
COMENTARI
Mary Poppins és un clàssic del cine musical i del cine familiar tot i que és una pel·lícula apte per totes les generacions. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom de Pamela Lyndon Travers de 1934. Walt Disney li compra els drets a l’ autora per portar el relat al cine.
A partir de cançons i números musicals, trobem a uns nens que viuen oblidats pels seus pares, un banquer sense sentiments i una sufragista que no esta mai a casa.
Front el món d’ordre, respecte i disciplina que vol inculcar el pare, Mary Poppins obre els ulls als nens a la fantasia, la màgia i la imaginació.
Mostra com les persones ocupades no veuen les coses petites, com oposen allò útil i de profit a allò divertit i com la fada bona reconverteix el caos en lliçó pel pare, que aprèn que el somriure i l’ estimació dels fills són el més important.
El missatge podria resultar tòpic si no anés acompanyat, com és el cas, d’ esplèndides cançons, que han quedat en l’ imaginari popular com :
supercalifragilisticoespialidoso o chim, chim, cheri i de números musicals espectaculars com el dels escura-xemeneies.
El film aporta des d’ imatges surrealistes: el capità del vaixell que viu dalt d’un terrat i que bombardeja amb focs artificials fins a altres ingènues: el ball dels protagonistes amb un seguit de dibuixos animats o altres màgiques: els cavallets de fira, s’ escapen amb els seus genets i guanyen un derbi o quan els nens trepitgen un dibuix i van a parar a l’ espai pintat.
Tampoc s’han d’ oblidar les escenes plenes de joia i optimisme; l’ oncle Albert que no pot parar de riure i viu en el sostre, símbol del riure com a teràpia i de la gent que , afortunadament, no toca amb els peus a terra.
O l’ escena del banc en la que els nens prefereixen invertir els seus dos penics en donar de menjar als coloms, abans que obrir una compte corrent.
La pel·lícula juga amb un humor blanc, una moderada transgressió, un us raonable dels bons sentiments i una imatge, la de Mary Poppins, volant amb el paraigües, que ha esdevingut una icona del segle XX.
La pel·lícula guanya cinc oscars en 1964, entre ells el de millor actriu a Julie Andrews.