Director: François Ozon
Actors: Paula Beer
Pierre Niney
Any: 2016
Nacionalitat: França
Gènere: Drama
ARGUMENT
En 1919, a la fi de la primera guerra mundial, Adrien Rivoire (Pierre Niney), un soldat francès, es presenta en un petit poble alemany i va a parar a casa dels Hoffmeister.
El fill dels Hoffmeister, Frantz, va morir en la guerra, el seu pare, Hans, i la seva mare, Magda, encara el ploren i no volen saber res d’un soldat enemic.
La seva posició canvia quan el noi es fa amic de la promesa del fill mort, Anna (Paula Beer) i els hi explica que va ser amic de Frantz. La relació entre Anna i Adrien es fa cada vegada més amistosa i s’ estableix un vincle entre el nouvingut, la noia i la família Hoffmeister.
Tot això dura fins que Adrien li confessa a Anna que tot ha estat una farsa, que ell i Frantz no eren amics sinó que es van trobar en una mateixa trinxera i que ell el va matar. La noia queda en estat de shock i Adrien , després, d’ explicar-li las veritat, torna a Paris.
Anna no els hi refereix als Hoffmeister el que va passar i quan rep cartes d’ Adrien, falsifica el seu contingut per no ferir-los.
Però el vincle que s’ ha creat és gran i Anna marxa cap a Paris per retrobar-se amb el noi. Després d’una difícil recerca, arriba a casa seva, Adrien te una parella, Fanny, amb la que es vol casar i els seus mons estan separat si dissociats.
Anna decideix tornar a Alemanya, abans Adrien segella els seus llavis amb un petó, un homenatge al que es pogut ser i no va ser.
COMENTARI
François Ozon és un dels directors europeus que més interès conciten, si be la seva carrera ha estat irregular. “En la casa” en el 2012 era magnífica i “Joven y bonita” estava plena d’ interès, ara amb Frantz aconsegueix rodar una de les millors pel·lícules del 2016.
El relat esta basat en “Remordimiento”, l’ únic drama que va filmar Ernst Lubitsch en la seva carrera i data de 1932.
Ozon treballa amb diferents escenaris, en primer lloc es tracta d’una obra sobre el penediment; el desig d’ algú que se sent culpable, que es vol alliberar d’ aquest sentiment de culpa, fer-se perdonar i redimir-se.
Evidentment Adrien és culpable, ha matat a un altre home que estava indefens però en realitat tot ens porta a la voràgine de la guerra tal com ens diu Hans Hoffmeister en un moment crucial del film: “els verdaders culpables de l’ episodi bèl·lic no eren uns joves que s’ enfrontaven entre si sense saber-ne els motius sinó tots aquells que els havien empès al desastre.” Els pares, els adults, les famílies, l’ estat, tots aquells que amb un fals sentiment patriòtic incitaven als nois a matar i a morir. En veritat, Adrien és tan víctima com botxí.
Un altre tema clau del relat és el de la substitució. Anna passa un doble dol, primer per la mort de Frantz, després per perdre a Adrien. Anna ha viscut amb aquest una segona oportunitat amb el doble de l’ amant mort, una manera d’ oblidar i rescabalar-se.
Tot és mentida, Adrien ha iniciat un procés cap el perdó i la recuperació però Anna ha anat massa lluny en el procés substitutiu, Adrien te la seva família, la seva xicota, la seva vida i és incapaç de llençar tot això per la borda.
Un altre motiu del film és el de la veritat o l’ engany. Anna aconsegueix conèixer la veritat però es veu incapaç de comunicar-ho als pares de Frantz, que ara veuen en Adrien un alter ego del seu fill, l’ amic que el va conèixer i el va acompanyar. Ozon reivindica la mentida pietosa i compassiva contra la veritat que fereix i fa mal.
Ozon proposa també una reflexió sobre l’ odi i el perdó, francesos i alemanys s’ odien mútuament, reivindiquen els seus morts i blasmen els altres. Ningú és culpable i tots ho són, ningú va escollir bàndol però la mirada crítica contra l’ altre subsisteix.
Anna és una traïdora que va amb un enemic, un francès, i és mal vista en el ball i pels homes del poble. Quan Anna va a Paris i en el bar la gent s’ aixeca per cantar la marsellesa, Anna no pot evidenciar qui és sinó és per ser vituperada i rebutjada.
Tothom defensa als seus i ataca als altres, tothom crea enemics inexistents, enlairats per un patriotisme estèril i inútil.
Ozon filma amb detall i classicisme en un blanc i negre que transmet austeritat i contenció a la narració, amb grans escenes, com quan Adrien i Frantz es troben en les trinxeres; són dos sers tan iguals com injustament enfrontats. Adrien mata al seu fals enemic i els dos , viu i mort, rodolen abraçats entre les bombes i la pols.
Emotivitat, drama i capacitat reflexiva s’ hi apleguen en aquest magnífic film.
